Treball Social Clínic-Psicoterapia


 

 

La NASW defineix al treballador social clínic com aquell que està, per formació i experiència, professionalment qualificat a un nivell de pràctica autonoma, per proveir serveis directes de diagnostic, preventius i de tractament a individus, famílies o grups on el seu funcionament està amenaçat o afectat per estres social o psicològic o per deteriorament de salut. Per tant, com a professional de la atenció de la salut que és, proporcionarà suport a individus i famílies, i aquest suport és el que pot incloure a la psicoteràpia.

 

 

Gordon Hamilton en “Teoria i pràctica de treball social de casos”, deixava explícit que el treballador social s´havia de preparar per administrar psicoteràpia. “Quan algú pren consciència del seu problema i vol ser tractat no importa que aquest tractament sigui considerat com a part del treball social o com a teràpia o psicoteràpia. L'important és la demanda i que el tractament sigui administrat per un professional amb una formació prèvia i reconeguda. El treballador social que està interessat en la pràctica de la psicoteràpia ha d'estar emocionalment disposat a aprendre sobre sí mateix i sobre els altres, per la qual cosa és convenient el propi anàlisis, si fos possible, i un període d'entrenament en el qual es tracti un bon número de casos sota l'estreta supervisió d'un professional, i posteriorment amb consultes”.


Per a Gordon Hamilton, el propòsit de la psicoteràpia és contribuir al fet que la persona aconsegueixi satisfaccions més completes de si mateixa, una major autodeterminació i una actuació social més creadora i còmoda. Això significa menys angoixa, un plaer més normal i saludable, i una millor adaptació a les exigències de la societat en el treball, en el joc i en altres relacions.

 

La teràpia utilitza diverses combinacions tècniques expressives o alliberadores -la reeducació, la comprensió i el suport-, totes dirigides cap a la restauració de les forces de la personalitat i assistides per recursos socials dels quals es disposi.

 

Afegiria la importància creadora del si mateix i no tan sol de la personalitat, perquè tots dos personalitat i essència puguin trobar un equilibri i una dansa en l'existència, per així dia a dia cocrear el nostre món.


Silvia Manzanares Rodríguez